Texts

Tots necessitem uns drets, una llibertat i uns deures a seguir

dimecres, 13 d’abril del 2011

Drets Humans i Música



El senyor Mauricio Campos, músic, productor musical i professor de música xilè; ens ha fet una conferència el dimecres a les 9 del matí.
Ha tractat principalment sobre Víctor Jara; cantautor, autor, director teatral i personatge històric dins la cultura xilena. Neix a la capital de Xile, i és el quart de sis fills.
Els seus pares s’anomenen Manuel i Amanda, tots dos són pagesos i la mare ama de casa; la qual és la que implica a Víctor la passió de la música.
Amb divuit anys decideix estudiar de contable, però quan la seva mare mort ho deixa i s’apunta al seminari; la qual dura poc mes d’un parell d’anys. Finalment entra a l’escola de teatre de la universitat de Xile.
El 1961 viu la seva primera guerra i es consolida com a cantautor. Però no composa la seva primera cançó fins a l’edat dels 30 anys. Es casa am la seva dona anomenada Joan amb la qual te algun fill.
Un altre personatge a destacar és Salvador Allerde (1908-1973) socialista.
El 1973 Víctor dóna un concert a la Universitat Técnica de Xile contra el fascisme.
L’11 de setembre és la parada militar a Xile; és una data molt important i festiva del país.
Víctor és maltractat, però abans escriu l’últim poema anomenat “somos cinco mil” via oral i transmesa.

Primer de tot, li van trencar els dits per ser músic amb la culata de un rifle, li van tallar el cabell amb tallaungles, el van electrocutar, van simular un fusellatge varies vegades, juguen a la ruleta russa i finalment el primer tret el mata. Per eliminar proves el disparen varius trets i el tiren al carrer. Anys més tard a l’autòpsia troben 44 ferides de trets.
Al 2006 és enterrat a voluntat de la seva dona.
També hem parlat sobre un personatge anomenat Joan Alsina (sacerdot complint deu anys de missió a Xile), el qual és afusellat i avocat al riu Mapocho.
Més tard, anys després en la dictadura, els músics són expulsats del país; alguns entre els quals al cap de 14 anys de dura prohibició es fan famosos al tornar a Xile un altre cop.



Somos cinco mil aquí.

En esta pequeña parte de la ciudad.

Somos cinco mil.

¿Cuántos somos en total
en las ciudades y en todo el país?

Somos aquí diez mil manos
que siembran y hacen andar las fábricas.

¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!

Seis de los nuestros se perdieron
en el espacio de las estrellas.

Un muerto, un golpeado como jamás creí
se podría golpear a un ser humano.

Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores,
uno saltando al vacío,
otro golpeándose la cabeza contra el muro,
pero todos con la mirada fija de la muerte.

¡Qué espanto causa el rostro del fascismo!

Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.
La sangre para ellos son medallas.
La matanza es acto de heroísmo.

¿Es éste el mundo que creaste, Dios mío?
¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo?

En estas cuatro murallas sólo existe un número que no progresa.
Que lentamente querrá la muerte.

Pero de pronto me golpea la consciencia
y veo esta marea sin latido
y veo el pulso de las máquinas
y los militares mostrando su rostro de matrona lleno de dulzura.

¿Y Méjico, Cuba, y el mundo?
¡Qué griten esta ignominia!

Somos diez mil manos que no producen.
¿Cuántos somos en toda la patria?

La sangre del Compañero Presidente
golpea más fuerte que bombas y metrallas.

Así golpeará nuestro puño nuevamente.
Canto, que mal me sales
cuando tengo que cantar espanto.

Espanto como el que vivo, como el que muero, espanto.

De verme entre tantos y tantos momentos del infinito
en que el silencio y el grito son las metas de este canto.

Lo que nunca vi, lo que he sentido y lo que siento
hará brotar el momento....



Opinió: Hem pogut observar que la música també influeix notablement en els drets humans, guerres i conflictes bèl•lics. I que a Xile Víctor és un gran signe de poder, incloent-hi la seva música.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada